Segueix-nos:

Directa al Cilindre, 6b (110m)

El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai.
“Gracias por todo. Hay cosas en que creí que no volvería a equivocarme porqué creí saber mucho acerca de esto, saber lo suficiente como para no equivocarme. Sin duda es evidente que tengo que aprender que las experiencias, a veces, no sirven de mucho. Uno vuelve a caer una y otra vez (...) Yo siempre he dicho que prefiero un dolor agudo y corto a uno largo y malo.

 Ahora solo tengo que esperar que llegue la hora en que todo pare por fin y volver de nuevo a empezar. Tal vez un poco más fuerte porqué es lo que dicen: lo que no te mata mal, te hace más fuerte. Yo siempre digo, ¡hey! La vida sigue, el planeta sigue dando vueltas y uno no se puede quedar ahí sentado porqué está mal, pero que difícil es seguir viviendo cuando estás atado a algo y eso que te ata resulta ser algo con más fuerza de las que tienen tus piernas para caminar.”
Transcripció i adaptació parcial de l'autèntic manuscrit original “Yo tampoco me considero”, d'autor desconegut escrit l'any MMXIV DC.

Em permeto el luxe de citar i treure a la llum aquest fragment que tan bé il·lustra la petita aventura d'aquest cap de setmana...

Comencem, lògicament, donant les gràcies, en aquest cas a la deessa de la meteorologia per permetre'ns sortir un rato, que últimament va car això. Però de seguida topem amb un parell d'errors habituals; pretendre fer una via l'endemà d'una altra i subestimar el que pretenem escalar. Dos clàssics dels que sembla que mai aprendrem i que seguirem reiterant perquè, al cap i a la fi, sovint en sortim cofois.

El que és evident, sense cap mena de dubte, és que ens hem fotut a buscar un patiment “largo y malo”. Des de peu de via ja s'intueix que en aquella paret res baixarà massa fàcil. La part “aguda y corta” la trobem als primers metres, allò per posar-te a puesto. Passada la primera fissura entrem al regne de boles que ens menarà a sortir del desplom per dalt si som capaços de gestionar el patiment.


I aquí trobem la controvèrsia amb les paraules del poeta. Quaranta metres de dolor que, malgrat ser llarg i dolent, és el que hem vingut a buscar i ho gaudim de valent. Pas a pas, punxada a punxada. Cada presa nova que agafes et fa venir més ganes d'escalar però aquí cal anar amb calma. El dolor és constant i cal saber-s'hi col·locar, cosa que, aquesta vegada, se'ns ha donat prou bé!

Superat el dolor més punyent, com diuen els versos, cal esperar que arribi l'hora de tornar a començar. L'hora arriba apressada per dos poetes que ens segueixen de lluny. Aquí el que no m'ha pogut matar tampoc m'ha fet més fort i caldrà descansar una estona més així que fem negocis i el Miquel se m'emporta a fora d'aquell desplom vermellós.

Però ep!, no em puc quedar tan ample mentre el món segueix donant voltes i m'enganxo a la corda i l'estiro cap amunt. És cert que això que em lliga té més força que les meves mans, braços i cames junts però és una força que m'alimenta quan a mi em manca empenta. Una força que suma en el mateix sentit en el que van les meves cames i que lluny de lligar-me el que fa és donar ales als meus somnis més poètics.

Ressenya:


Mont-roig

Somnis de poetes

Directa al Cilindre, 6b (110m)

El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai.
“Gracias por todo. Hay cosas en que creí que no volvería a equivocarme porqué creí saber mucho acerca de esto, saber lo suficiente como para no equivocarme. Sin duda es evidente que tengo que aprender que las experiencias, a veces, no sirven de mucho. Uno vuelve a caer una y otra vez (...) Yo siempre he dicho que prefiero un dolor agudo y corto a uno largo y malo.

 Ahora solo tengo que esperar que llegue la hora en que todo pare por fin y volver de nuevo a empezar. Tal vez un poco más fuerte porqué es lo que dicen: lo que no te mata mal, te hace más fuerte. Yo siempre digo, ¡hey! La vida sigue, el planeta sigue dando vueltas y uno no se puede quedar ahí sentado porqué está mal, pero que difícil es seguir viviendo cuando estás atado a algo y eso que te ata resulta ser algo con más fuerza de las que tienen tus piernas para caminar.”
Transcripció i adaptació parcial de l'autèntic manuscrit original “Yo tampoco me considero”, d'autor desconegut escrit l'any MMXIV DC.

Em permeto el luxe de citar i treure a la llum aquest fragment que tan bé il·lustra la petita aventura d'aquest cap de setmana...

Comencem, lògicament, donant les gràcies, en aquest cas a la deessa de la meteorologia per permetre'ns sortir un rato, que últimament va car això. Però de seguida topem amb un parell d'errors habituals; pretendre fer una via l'endemà d'una altra i subestimar el que pretenem escalar. Dos clàssics dels que sembla que mai aprendrem i que seguirem reiterant perquè, al cap i a la fi, sovint en sortim cofois.

El que és evident, sense cap mena de dubte, és que ens hem fotut a buscar un patiment “largo y malo”. Des de peu de via ja s'intueix que en aquella paret res baixarà massa fàcil. La part “aguda y corta” la trobem als primers metres, allò per posar-te a puesto. Passada la primera fissura entrem al regne de boles que ens menarà a sortir del desplom per dalt si som capaços de gestionar el patiment.


I aquí trobem la controvèrsia amb les paraules del poeta. Quaranta metres de dolor que, malgrat ser llarg i dolent, és el que hem vingut a buscar i ho gaudim de valent. Pas a pas, punxada a punxada. Cada presa nova que agafes et fa venir més ganes d'escalar però aquí cal anar amb calma. El dolor és constant i cal saber-s'hi col·locar, cosa que, aquesta vegada, se'ns ha donat prou bé!

Superat el dolor més punyent, com diuen els versos, cal esperar que arribi l'hora de tornar a començar. L'hora arriba apressada per dos poetes que ens segueixen de lluny. Aquí el que no m'ha pogut matar tampoc m'ha fet més fort i caldrà descansar una estona més així que fem negocis i el Miquel se m'emporta a fora d'aquell desplom vermellós.

Però ep!, no em puc quedar tan ample mentre el món segueix donant voltes i m'enganxo a la corda i l'estiro cap amunt. És cert que això que em lliga té més força que les meves mans, braços i cames junts però és una força que m'alimenta quan a mi em manca empenta. Una força que suma en el mateix sentit en el que van les meves cames i que lluny de lligar-me el que fa és donar ales als meus somnis més poètics.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada