Segueix-nos:

GEEB, 6b/Ae (135m)

La cadireta del Diable, Els Flautats.



Vivim enganyats i escalem enganyant-nos, és així i poc hi podem fer. Triem via en funció d’aquella foto encertada que ens fa volar la imaginació, segons aquell text poètic on algú ha descrit l’itinerari o per culpa d’una ressenya que encertadamanent ens engresca a escalar la via de torn.

Si a més a més l’enganyifa va de fissures i diedres aparentment semi-equipats ens hi llencem de cap. Engrescats per la il·lusió ens barallem per començar i la pedra de la fortuna, amb el permís de l’Arnau, cau en mans del Miquel que es carrega l’arsenal de trastos i il·lusió, una il·lusió que ràpidament convertirà en auto-engany.



És el joc de la ment, el joc d’inventar-se que el què vas a buscar cap amunt és molt millor que allò què has deixat enrere. Una enganyifa que s’adapta a la situació i que, especialment en aquesta via, ens ha estirat tan amunt com ha pogut. El rovell que podreix els ferregots de fa cinquanta anys ens empeny a somiar en que el següent serà més nou, en que podrem posar alguna peça nostra, en que la savina sigui ferma o, quan tot ha estat mentida, en arribar com abans millor als lluents parabolts de les reunions.

Ens enganyen molt aquests claus tan podrits que el respecte ha volgut deixar i si no hi fossin potser posaríem friends més potents... o potser no ens atreviríem a pujar, qui sap. Sigui com sigui el Miquel s’encarrega d’obrir els dos llargs més durs i ens els deixa gaudir als segons de cordada. M’esforço en escalar i m’obligo a pujar en diedre, que tot i que se’m dóna especialment malament estic aprenent a gaudir-ne. Llàstima que la fissura no arribi fins a dalt de tot!



La mentida de pensar que ja hem fet el més difícil ens deixa al final de la fissura, on una llaminera línia de parabolts lluents ens estira cap a la canal. A l’altre cantó, llençant-nos cap al buit, l’esperó massís i compacte que ens ha de portar a sota la cadireta es veu sembrat de peces de museu. Com si fossin xampinyons que apareixen al acostar-t’hi anem resseguint la història de l’escalada i em fascino de que encara aguantin el pes dels que hi passem. Em fascino o m’enganyo per no pensar que es poden trencar?


Sota la pilota cimera surto de l’engany; el vent em castiga de valent i per molt que m’abrigui em moro de fred. Per sota meu, els enganyats dels meus companys es barallen, l’un per no tocar gaire les pitonisses i l’altre per pujar en lliure. Però el vent és infernal i quan arriben la meva mandíbula ja tremola, és el moment de desenganyar-nos. Ens queden quatre acrobàcies i una crestejada desconeguda i decidim que no volem fer-ho amb aquella ventada, donant la via per acabada i tornant a terra amb tres ràpels.


Sortim de l’engany, tornem a terra ràpidament i ja podem pensar en la següent ensarronada. Sí? O potser ha estat l’enganyifa la que ha acabat derrotada pel vent i el fred després de tant lluitar contra la nostra psicologia? Sigui com sigui ens tornem a enganyar conscients de que la feina grossa ja està feta i que una vegada més el diable ens ha exprimit el millor de nosaltres.

Ressenya:


L'enganyifa

GEEB, 6b/Ae (135m)

La cadireta del Diable, Els Flautats.



Vivim enganyats i escalem enganyant-nos, és així i poc hi podem fer. Triem via en funció d’aquella foto encertada que ens fa volar la imaginació, segons aquell text poètic on algú ha descrit l’itinerari o per culpa d’una ressenya que encertadamanent ens engresca a escalar la via de torn.

Si a més a més l’enganyifa va de fissures i diedres aparentment semi-equipats ens hi llencem de cap. Engrescats per la il·lusió ens barallem per començar i la pedra de la fortuna, amb el permís de l’Arnau, cau en mans del Miquel que es carrega l’arsenal de trastos i il·lusió, una il·lusió que ràpidament convertirà en auto-engany.



És el joc de la ment, el joc d’inventar-se que el què vas a buscar cap amunt és molt millor que allò què has deixat enrere. Una enganyifa que s’adapta a la situació i que, especialment en aquesta via, ens ha estirat tan amunt com ha pogut. El rovell que podreix els ferregots de fa cinquanta anys ens empeny a somiar en que el següent serà més nou, en que podrem posar alguna peça nostra, en que la savina sigui ferma o, quan tot ha estat mentida, en arribar com abans millor als lluents parabolts de les reunions.

Ens enganyen molt aquests claus tan podrits que el respecte ha volgut deixar i si no hi fossin potser posaríem friends més potents... o potser no ens atreviríem a pujar, qui sap. Sigui com sigui el Miquel s’encarrega d’obrir els dos llargs més durs i ens els deixa gaudir als segons de cordada. M’esforço en escalar i m’obligo a pujar en diedre, que tot i que se’m dóna especialment malament estic aprenent a gaudir-ne. Llàstima que la fissura no arribi fins a dalt de tot!



La mentida de pensar que ja hem fet el més difícil ens deixa al final de la fissura, on una llaminera línia de parabolts lluents ens estira cap a la canal. A l’altre cantó, llençant-nos cap al buit, l’esperó massís i compacte que ens ha de portar a sota la cadireta es veu sembrat de peces de museu. Com si fossin xampinyons que apareixen al acostar-t’hi anem resseguint la història de l’escalada i em fascino de que encara aguantin el pes dels que hi passem. Em fascino o m’enganyo per no pensar que es poden trencar?


Sota la pilota cimera surto de l’engany; el vent em castiga de valent i per molt que m’abrigui em moro de fred. Per sota meu, els enganyats dels meus companys es barallen, l’un per no tocar gaire les pitonisses i l’altre per pujar en lliure. Però el vent és infernal i quan arriben la meva mandíbula ja tremola, és el moment de desenganyar-nos. Ens queden quatre acrobàcies i una crestejada desconeguda i decidim que no volem fer-ho amb aquella ventada, donant la via per acabada i tornant a terra amb tres ràpels.


Sortim de l’engany, tornem a terra ràpidament i ja podem pensar en la següent ensarronada. Sí? O potser ha estat l’enganyifa la que ha acabat derrotada pel vent i el fred després de tant lluitar contra la nostra psicologia? Sigui com sigui ens tornem a enganyar conscients de que la feina grossa ja està feta i que una vegada més el diable ens ha exprimit el millor de nosaltres.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada